Avui hem celebrat l’aniversari d'un amic, d’en "J". D’una joia de persona. De les que ja no en queden. Quina sort que tinc.
Ho hem celebrat uns quants amics. Fins i tot amb els més llunyans (que des de les antípodes arribi una trucada al moment oportú no està a l’abast de tothom, només d’alguns àngels que s’ho mereixen).
Potser anar avui al cinema i veure ‘The visitor’ –per cert, de les millors de la temporada- m’ha fet pensar encara més amb el meu amic "J".
I també m’ha fet pensar en la meva pròpia vida.
Certament des que tinc ús de raó he viscut una vida molt transversal: he conegut quasi tots els ambients personalment i els que no, amb referències prou directes com per saber com s’ho fan, com són..
I malgrat els avenços socials i de la comunicació, he pogut comprovar com es continua vivint, si més no per segments de població molt importants, en bombolles. En bombolles que no es relacionen entre sí. I això és així, bàsicament, per motius econòmics i d'origen social.
La transversalitat, aquesta manera de funcionar en aquest món, té ambivalència. Et procura grans i enormes satisfaccions però, alhora, decepcions i dificultats abismals. Era motiu de discussió fa poc amb una de les meves amistats, la transversalitat . . però avui no és el tema: la reservo per a un altre moment.
Ve al cas per l'aniversari del meu amic “J” a qui es podria ubicar en la bombolla corresponent a l’estrat econòmicament humil.. Però en "J" és tan milionari en valors i en bondat que és de les poques persones que he conegut al llarg de la meva vida de qui diria que és universal, realment universal.
diumenge, 29 de març del 2009
dissabte, 21 de març del 2009
“..y nos hacen que lloremos cuando nadie nos ve”. Joan Manuel Serrat. Aquellas pequeñas cosas. 1.974.
“Mamá nos vamos el Toni y yo. Yo vendré luego a cambiarme. Limpia los zapatos viejos del Toni que me los pondré yo
Miguel
El Toni vendrá a coger su ropa.”
Des que va morir la mare, el passat 13 de gener, a poc a poc van apareixent petites coses que ella tenia guardades, de manera dispersa, en llibres, en capsetes antigues, al fons dels calaixos, dins de velles bosses..
En aquest cas es tracta d’una petita nota que vaig fer quan era un xaval de 9 o 10 anys, trobada dins d’un llibre, que m’ha portat de cop 40 anys enrera, a rememorar aquells temps durs, tristos.., a carrers sense asfaltar, a drapaires, a comprar petroli per la cuina i barres de gel, a escoltar per totes les cantonades del barri la loteria de Nadal per la ràdio, a.. heretar i usar la roba vella dels germans grans, tal i com diu la nota.
Eren temps més negres que grisos. La misèria generalitzada, encara molt estesa i severa, no havia deixat notar plenament els efectes de l’economia del desenvolupament opusdeïsta dels seixanta. El nostre entorn trigaria encara uns pocs anys més a superar la misèria i assolir l’status social de ‘pobresa digna’.
Sens dubte, com va dir un que jo sé, l’Espanya de fa 40 anys no la reconeix ni la mare que la va parir!
Miguel
El Toni vendrá a coger su ropa.”
Des que va morir la mare, el passat 13 de gener, a poc a poc van apareixent petites coses que ella tenia guardades, de manera dispersa, en llibres, en capsetes antigues, al fons dels calaixos, dins de velles bosses..
En aquest cas es tracta d’una petita nota que vaig fer quan era un xaval de 9 o 10 anys, trobada dins d’un llibre, que m’ha portat de cop 40 anys enrera, a rememorar aquells temps durs, tristos.., a carrers sense asfaltar, a drapaires, a comprar petroli per la cuina i barres de gel, a escoltar per totes les cantonades del barri la loteria de Nadal per la ràdio, a.. heretar i usar la roba vella dels germans grans, tal i com diu la nota.
Eren temps més negres que grisos. La misèria generalitzada, encara molt estesa i severa, no havia deixat notar plenament els efectes de l’economia del desenvolupament opusdeïsta dels seixanta. El nostre entorn trigaria encara uns pocs anys més a superar la misèria i assolir l’status social de ‘pobresa digna’.
Sens dubte, com va dir un que jo sé, l’Espanya de fa 40 anys no la reconeix ni la mare que la va parir!
dilluns, 9 de març del 2009
Miscel•lània, top ten
(Les activitats / coses que més m’han agradat - en aquesta ocasió dels dos mesos anteriors: gener i febrer-).
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Literatura:
TODO FLUYE. Vasili Grossman. Galaxia Gutemberg.
LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES. Stieg Larsson. Destino.
VIAJE DE LONDRES A GÉNOVA A TRAVÉS DE INGLATERRA, PORTUGAL, ESPAÑA Y FRANCIA. Giuseppe Baretti. Reino de Redonda.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Cine:
VALS CON BASHIR.
MI NOMBRE ES HARVEY MILK.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Teatre:
SONATA DE OTOÑO.
DOS MENOS (Madrid).
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Música:
SIMON BOCCANEGRA.
DAYNA STEPHENS QUARTET.
EL PELE - MIGUEL POVEDA.
L’INCORONAZIONE DI POPPEA.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Esdeveniments:
Xatonada a CAL GARRIGA.
El meu aniversari amb els AMICS i les meves FILLES.
L’aniversari de la meva COMPI.
Día de Andalucía amb la meva FILLA.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Exposicions:
EL PA DELS ÀNGELS.
JOSEP MOMPOU.
FRANCIS BACON (Madrid).
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Gastronomia:
La meva BULLABESSA.
Xatonada a CAL GARRIGA.
Restaurante PERLORA (Madrid).
Restaurante HERMANOS TOMAS.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
diumenge, 8 de març del 2009
Ipod.
Aquest any, definitivament, abandono l’agenda. L’agenda de paper vull dir.
L’arrossego per tradició, com el palmó de Rams, però de fet ja porto algun temps que els cada cop mes nombrosos esvorancs (gràcies a les obres de l’Ave he pogut aprendre noves paraules en català) de la meva memòria els supero gràcies a les agendes electròniques (que no et deixen passar ni una, afortunadament.
.
I són molt més pràctiques: només cal posar un cop l’aniversari d’algú i l’agenda electrònica te’l recordarà tots els anys pels segles dels segles. En el cas contrari només has d'esborrar l'aniversari d'algú a qui ja no has de felicitar mai més. Ja no cal fer cada mes de gener el fatigós traspàs de tots els esdeveniments anuals (aniversaris i diversos) a l’agenda nova.
.
A més a més potser contribueixi d’alguna manera a la meva felicitat. El traspàs d'esdeveniments de l'agenda vella de paper a la nova, cada mes de gener, em portava a fer, per breu que fos, un cert balanç de l'any anterior...
Amb l'agenda moderna i electrònica desapareix completament l'obligatorietat de fer-ho . . cosa que a partir de la meva edat és un avantatge: el comptador anual de fracassos i desastres comença a ser majoria absoluta respecte als triomfs.
.
En fi, és com aquesta cosa que ens passa amb la família, igualment insisteixo a partir d'una certa edat: la veus més vegades a enterraments i hospitals que en altres celebracions més felices i glamuroses.
Tant de bo això es resolgués tan fàcil com amb l'agenda...
Amb l'agenda moderna i electrònica desapareix completament l'obligatorietat de fer-ho . . cosa que a partir de la meva edat és un avantatge: el comptador anual de fracassos i desastres comença a ser majoria absoluta respecte als triomfs.
.
En fi, és com aquesta cosa que ens passa amb la família, igualment insisteixo a partir d'una certa edat: la veus més vegades a enterraments i hospitals que en altres celebracions més felices i glamuroses.
Tant de bo això es resolgués tan fàcil com amb l'agenda...
El perquè de tot plegat
Segurament alguns dels amics més propers es sorprendran d’aquesta mena d’ exhibició pública, i - fins i tot en moltes coses- d’aquest histrionisme per ensenyar determinats aspectes propis davant els altres, que poc o res té a veure amb la meva trajectòria personal que, des de sempre, ha estat extremadament mesurada en aquest terreny.
Simplement tinc el desig de fer-ho, no tinc cap explicació objectiva.
De subjectives, en poden sortir unes quantes..
Durant aquesta darrera època de la meva vida sovint m’ha vingut al cap la hiper coneguda poesia del meu estimat Miguel Hernández (reprodueixo la darrera estrofa): “Con tres heridas yo:“ // “la de la vida,“ // “la de la muerte,“ // “la del amor”, que he sentit i experimentat amb tota la magnitud possible.
Potser, doncs, l'explicació cal trobar-la en aquesta intensitat amb que he viscut un cúmul d’experiències vitals que, per altra banda, eren inevitables i inapel·lables i en el tema de salut, a més a més, persistent, amb incerteses i indefinit.
El moment que visc ara mateix m’identifica plenament amb el poema. Ni la proximitat de la mort, ni els problemes, no m’han fet renunciar a la cosa que més estimo: la vida, ni a la cosa més necessària per mantenir-me viu: l’amor. Les penes s’han convertit en ferida, en ferida per partida triple que va cicatritzant a poc a poc en el meu cor.
També existeix el desig de tranquil·litzar la gent del meu entorn que “m’aprecia i m’estima”.
Saben o s’imaginen que ho he passat difícil. Massa problemes vitals concentrats en un curt període de temps. M’importa que vegin que continuo fent una vida intensa, quasi com sempre, que no és poca cosa (fins i tot més d’un m’envejarà: “però si aquest paio viu com un rei!”), militant del fet de viure.
Només un detall: el darrer trimestre del 2008, en ple tractament i patint les conseqüències més enutjoses del mateix –que m’estalvio d’explicar per no fer més patètica aquesta intro-, mentre que anava totes les tardes a l’Hospital General de Sant Cugat, no vaig deixar de treballar ni un dia, llevant-me a dos quarts de set, tampoc no vaig faltar mai –a les nits- al curs del nivell C de català (ep!! ja el tinc!!, però és com el carnet de conduir: aprens a aprovar, no a conduir.. perdoneu les faltes!), tampoc no vaig deixar mai d’atendre la resta d’obligacions de la vida, a casa, amb la família, etc.. i no vaig descuidar de passar-m’ho d’allò més bé amb la meva gent.
“Por esas y otras razones..”
En fi, sigui la raó que sigui, si és que n’ha d'existir alguna, engego aquesta cosa.
Ara és un bon moment: Aquest mes de gener acabo de complir el mig segle; he acabat 4 mesos de radioteràpia i acabo d'enterrar la meva mare.
Simplement tinc el desig de fer-ho, no tinc cap explicació objectiva.
De subjectives, en poden sortir unes quantes..
Durant aquesta darrera època de la meva vida sovint m’ha vingut al cap la hiper coneguda poesia del meu estimat Miguel Hernández (reprodueixo la darrera estrofa): “Con tres heridas yo:“ // “la de la vida,“ // “la de la muerte,“ // “la del amor”, que he sentit i experimentat amb tota la magnitud possible.
Potser, doncs, l'explicació cal trobar-la en aquesta intensitat amb que he viscut un cúmul d’experiències vitals que, per altra banda, eren inevitables i inapel·lables i en el tema de salut, a més a més, persistent, amb incerteses i indefinit.
El moment que visc ara mateix m’identifica plenament amb el poema. Ni la proximitat de la mort, ni els problemes, no m’han fet renunciar a la cosa que més estimo: la vida, ni a la cosa més necessària per mantenir-me viu: l’amor. Les penes s’han convertit en ferida, en ferida per partida triple que va cicatritzant a poc a poc en el meu cor.
També existeix el desig de tranquil·litzar la gent del meu entorn que “m’aprecia i m’estima”.
Saben o s’imaginen que ho he passat difícil. Massa problemes vitals concentrats en un curt període de temps. M’importa que vegin que continuo fent una vida intensa, quasi com sempre, que no és poca cosa (fins i tot més d’un m’envejarà: “però si aquest paio viu com un rei!”), militant del fet de viure.
Només un detall: el darrer trimestre del 2008, en ple tractament i patint les conseqüències més enutjoses del mateix –que m’estalvio d’explicar per no fer més patètica aquesta intro-, mentre que anava totes les tardes a l’Hospital General de Sant Cugat, no vaig deixar de treballar ni un dia, llevant-me a dos quarts de set, tampoc no vaig faltar mai –a les nits- al curs del nivell C de català (ep!! ja el tinc!!, però és com el carnet de conduir: aprens a aprovar, no a conduir.. perdoneu les faltes!), tampoc no vaig deixar mai d’atendre la resta d’obligacions de la vida, a casa, amb la família, etc.. i no vaig descuidar de passar-m’ho d’allò més bé amb la meva gent.
“Por esas y otras razones..”
En fi, sigui la raó que sigui, si és que n’ha d'existir alguna, engego aquesta cosa.
Ara és un bon moment: Aquest mes de gener acabo de complir el mig segle; he acabat 4 mesos de radioteràpia i acabo d'enterrar la meva mare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)